Archivo | Exercicis del curs de NARRATIVA a l’Ateneu Barcelonès 2012-2013 RSS feed for this section

“solitud”

11 Ago

Tornava cap a  casa. Els carrers eren tots molls. El fred es feia cada vegada més palès. Estava segur que aquella nit arribarien a sota zero. No havia escoltat les noticies però aquell canvi en la textura de l’aire presagiava l’arribada d’un anticicló. Un silenci sepulcral dominava l’escena. L’únic que sentia, mentre avançava pel llarg del carrer, era el repicar del les seves sabates cada cop que entraven en contacte amb l’asfalt. Va aturar-se un instant. Silenci absolut trencat esporàdicament pel degoteig inconstant d’una gota d’aigua. Va veure una ombra al seu darrere. Va girar-se. A la tènue il·luminació de l’escena la truncava el parpelleig d’una de les faroles del fons del carrer. Va adonar-se que si aguditzava l’orella podia sentir el zigzagueig del florescent quan s’apagava i s’encenia. Va redreçar-se i continuà caminant. La boira que descansava, recolzada en l’atmosfera del  carrer, el separava de la casa. Era l’última de la vorera dreta.

Va arribar a la porta de casa. Va entrar-hi i va anar fins al menjador. Sense treure’s la jaqueta va asseure’s a la butaca. Dins la casa també hi feia fred però aquest no era el motiu que li impedia treure’s la jaqueta. Dur-la posada el feia sentir que era allà de pas, que podia marxar quan volgués. Va observar la paret que s’alçava davant seu. No hi havia penjat mai res. No ho volia fer. No volia personalitzar aquell indret ja que creia que no en formava part. Ni tan sols havia comprat una televisió o una ràdio per acompanyar aquell silenci constant que se sentia en les parets de tota la casa.

L’aspecte desangelat del menjador només es veia profanat per la calidesa d’una única espelma encastada en el forat del mànec del que havia sigut una ampolla de vi; d’aquelles que es beuen en els sopars de dos. Va decidir que es quedaria allà assegut, tot el vespre. Potser la família de la casa del davant obriria les cortines i podria espiar-los una estona. No era la primera vegada que ho feia.

Anuncios

El bé i el mal – “retrospecció”

11 Ago

Els dos personatges apareixen en una clariana d’un bosc. S’atansen l’un a l’altre i es miren fixament, als ulls.

–      No et sortiràs amb la teva, ja saps que sempre acabo vencent, d’una manera o altra – va dir el bé.

–      Esmerça-t’hi tant com vulguis però la debilitat i l’instint humà provoquen que sucumbeixin amb extrema facilitat sota els meus encants – va replicar el mal – Mira-te’ls, no fan més que repetir les mateixes accions, una vegada rere una altra, any rere any, dècada rere dècada, segle rere segle, n’és tant de fàcil!

Un colom els va passar pel davant. El bé va resseguir-lo amb la mirada fins que va desaparèixer darrera un arbre. No va poder evitar recordar el primer fet violent i maligne que havia succeït a la història de la humanitat, feia ja milers d’anys. Ell va ser-hi present, com ha sigut present en tots els actes bons, i en tots els dolents. Aquell nen li va tirar una pedra al colom i li va tirar perquè tenia enveja. Va pensar que si ell no podia volar, el colom tampoc podria. Allà va començar tot, en aquell precís instant. Quan el bé va veure aquella imatge va experimentar una sensació de buidor extrema que desconeixia,  i amb la que aprendria a viure al llarg dels temps. Aquell dia es van conèixer amb el mal. Es van veure cara a cara i en aquell moment va saber que allò que acabava de presenciar iniciava una guerra que duraria molts anys i que avançaria a passos agegantats. Sense anar més lluny, tres dies després de la primera matança, la de l’innocent colom, la primera víctima; el nen va decidir matar el seu gos d’un cop de roc. Va tenir la impressió de què li feia més cas al seu germà que a ell. Les víctimes que el seguiren foren el germà, el pare i la mare, i moltes més.  El bé no sabia que era l’odi però el que aquell nen havia desenvolupat, no podia ser altra cosa.

Ara, aquell nen havia crescut i de nou es trobava davant seu, carregant una pesada motxilla de destrucció a l’esquena que, alhora, exercia una pressió constant dins el cap del bé.

–      Sempre tant pensatiu tu!, va provocar-lo el mal. De poc t’ha servit pensar tant durant aquests anys.

–      A la saviesa no s’hi arriba per impulsos. Requereix tranquil·litat i, per suposat, benestar, cosa que tu desconeixes totalment.

–      Va!, no em facis riure!

El bé va pensar que aquesta vegada venceria. La fi dels temps estava arribant i, d’alguna manera, podia visualitzar el que estava per vindre. Seguia sense entendre que va passar aquell primer dia. Encara no assimilava que no ho hagués vist venir. Sabia que el seu contrari existia. Tot té un contrari. Havia d’estar preparat per la seva arribada i no va estar-ho. S’hi estava tant bé en aquell primer món que va relaxar-s’hi massa i el mal va aprofitar per a aparèixer; però la historia estava escrita, es deia,  i el què ha de passar preval per sobre els meus desitjos i per sobre el seus. Només l’he de retenir un temps més, pensava, llavors les coses seguiran el seu curs i tot tornarà a ser com al començament.

A %d blogueros les gusta esto: